Ha mort Josefina Castellví, i amb ella se’n va una veu que va escoltar el planeta allà on gairebé ningú no mirava.
Va estudiar els oceans i els gels no com paisatges llunyans, sinó com òrgans vitals de la Terra. A l’Antàrtida va aprendre que els ecosistemes fràgils són els primers a advertir-nos del canvi. Els seus bacteris marins parlaven de límits, d’equilibris subtils, d’un món que respon al que li fem.
Castellví ens va recordar que protegir els pols és protegir-nos. Avui, el seu llegat és una crida ecològica que encara ressona.
